dissabte, 2 de maig de 2015

Culte a la primesa (Culto a la delgadez)

En aquest post parlarem de les ideologies presents en el nostre dia a dia i concretament parlarem sobre el culte a la primesa que és el tema que he de tractar com '' expert '' en aquesta matèria.

D'una banda una ideologia és un sistema d'idees, creences, valors i compromisos sobre la realitat social, Apple MW (1986) i també de pràctiques socials, per Kirk (1990). Així trobem diferents ideologies: polítiques com el comunisme, religioses com el budisme, econòmiques com el liberalisme, culturals, morals ...

D'altra banda un principi ètic està basat en el respecte a les persones, és una referència generat pel propi ésser humà sobre el seu comportament amb altres éssers humans, sobre els valors desitjables en una societat. Així tenim el principi d'unitat, justícia, responsabilitat...

Si parlem d'educar i dels educadors, hem de tenir en compte que perquè l'educació siga possible, el professorat haurà de prendre moltes decisions sobre el que resulta bo i dolent, convenient o no. Haurà de crear i mantenir un ordre moral, en què l'ètica estiga present explícitament i implícitament.

Així una de les ideologies amb les que haurà de tractar el professorat és el culte a la primesa, que serà un fet implícit molt important a treballar, sobretot en el cas de la dona, ja que aquesta ideologia és la predominant en elles encara que en molts casos no és un bon model a seguir a causa de les malalties que comporta o simplement els problemes socials que té.

Això passa perquè els professors tracten amb adolescents que estan en plena etapa de canvi corporal i psicolològic i per tant aquest tipus d'ideologies els afecten en gran mesura, ja que durant tota la seua vida han après a diferenciar el prim de la gross, el vell del jove , i a saber que és el que la societat desitja i que no. Ells volen semblar-se al ideal, i la missió del professor ha de ser guiar-los cap a el que siga desitjable per a la seva salut, els seus valors i la seva educació.




En aquest moment entra el principi de responsabilitat, que segons Devís, fa referència a les conseqüències i obligacions que deriven de les accions personals, professionals i socials dels docents. Així la ideologia del culte a la primesa és una part a tenir en compte en l'alumnat, que el professorat haurà de cuidar i regular a partir de la seva posició d'autoritat, buscant sempre el benestar dels alumnes com a éssers humans Això afecta sobretot al professor de EF, que és l'encarregat de que l'alumne conega el seu cos, busque un ideal de cos sa i no faça cas del que transmitisca la societat sinó del que el experimenta i creu. El problema moltes vegades ja no és només que el professorat regula i autoritza, sinó moltes vegades els mateixos docents són els que creuen en aquestes ideologies i les transmeten als seus alumnes incorrectament, inculcant només el que pensa, explícita o implícitament el docent. Per tant nosaltres com pròxims educadors haurem de tractar aquestes ideologies amb objectivitat i donar-les a conèixer perquè ells trien les creences corresponents d'un cos sa.

Per sort tot i que actualment siga la ideologia de la primesa la principal, estan sorgint a poc a poc altres models més reals que reflecteixen el sa i uns valors ètics més recomanables.

dilluns, 27 d’abril de 2015

El Moviment NO és Educatiu

“El placer de la victoria y la capacidad de fabricar con cada triunfo y cada derrota un recuerdo y una enseñanza, es una de las virtudes del deporte. El apoyo, la admiración, el respeto, los límites, el cansancio extremo, el dolor en las entrañas, la satisfacción, aun después de la derrota, por haber cumplido, por no renunciar todavía, por continuar con vida. Son cosas de las que me gustaría escribir algún día. ¿Y el contrincante? El contrincante que me espere porque mañana voy a ganarle (...).

No considero este texto educativo, simplemente se están narrando los sentimientos de una persona que parece hecha por y para el deporte. Dice todo lo que nos gustaría escuchar en ocasionen en las que te sientes derrotado e inútil (con perdón), lo considero simplemente un texto motivacional que no enseña nada nuevo. Incluso creo que en muchos casos se excede con sus palabras, dice cosas demasiado exageradas, que solo pueden llegar a resultar útiles para gente de pensamientos muy similares. En mi opinión no todo debe hacerse por el placer de la victoria o pensar en que vas a ganar al rival al día siguiente, creo que uno debe pensar solo en si mismo y en lograr superarse a si mismo sin estar tan obsesionado con la victoria. A continuación os mostraré un vídeo, el cual considero muy parecido al texto, cosas que quieres escuchar cuando necesitas motivación, pero que no nos enseñan nada.

“El deporte contemporáneo es un formidable laboratorio ideológico. El deporte espectáculo es ese opio del pueblo que moviliza a centenares de millones de aficionados fanatizados, multitudes enormes de partidarios de lo inútil o de lo irrisorio, hordas ruidosas de fieles incondicionales, que, en ciertas oportunidades, pueden transformarse en jaurías sanguinarias de venganza o linchamiento, como lo demostraron los acontecimientos dramáticos ocurridos en los estadios de Heysel (Bélgica) en mayo de 1985 y de Cheffield (Gran Bretaña) en 1989; ese opio, pues es objeto de un consenso absoluto.”

Este texto describe muy bien lo que es, en parte, el deporte actual. Ciertamente, no dejan de sorprendernos cada día los nuevos acontecimientos de violencia física, verbal, vandalismo y actos, propios de gente que lo vive como un fanatismo, llevado al más puro límite. Algunos ni tan siquiera ven el partido, simplemente se dedican a “defender” a su equipo y a los suyos agrediendo a hinchas rivales, ese es su juego. Sin duda, son el lado oscuro del deporte. Por tanto, diríamos que estamos, en este caso, ante un enfoque negativo, una parte no educativa del movimiento.

“El deporte contemporáneo es un formidable laboratorio ideológico. El deporteespectáculo es ese opio del pueblo que moviliza a centenares de millones de aficionados fanatizados, multitudes enormes de partidarios de lo inútil o de lo irrisorio, hordas ruidosas de fieles incondicionales, que, en ciertas oportunidades, pueden transformarse en jaurías sanguinarias de venganza o linchamiento, como lo demostraron los acontecimientos dramáticos ocurridos en los estadios de Heysel (Bélgica) en mayo de 1985 y de Cheffield (Gran Bretaña) en 1989; ese opio, pues es objeto de un consenso absoluto.” 

He elegit aquest fragment sobre l’esport i el control social escrit per Jean Marie Brohm on en aquests cas, crec que ofereix una visió no educativa del moviment. L’esport, com qualsevol altra activitat de la vida quotidiana pot transmetre valors desitjables o no desitjables segons el tipus de relacions interpersonals del context social de la seua pràctica. Per tant, com podem observar al text i com dia Peter Arnold, aquesta pràctica no esta baix unes condicions moralment acceptables i per tant no pot transmetre valors desitjables. Molts joves imiten allò que veuen i allò que viuen i pot ser que aquestes experiències en l’esport no siguen sempre per a transmetre valors desitjables.

El Moviment és Educatiu

“Dicho en pocas palabras, (el carácter educativo del movimiento) radica predominantemente en la racionalidad del conocimiento práctico, en especial en cuanto éste se halla (o debería hallarse) ejemplificando por la dedicación a actividades específicas. Así no sólo se reconoce el valor educativo de ‘saber cómo’ actuar con competencia y comprensión en diversos cometidos culturales integrales, sino el de apreciar (sobre todo cuando es lógicamente necesario proceder de tal manera) las dimensiones morales y estéticas de lo que se está haciendo” (Arnold. 1991:128) 

En este texto se habla de las dos partes que debemos saber cuando estamos estudiando o pretendemos estudiar temas relacionados con el movimiento. Debemos aprender la parte práctica, el como  realizar cierta tarea. Y por otra parte el saber como actuar y como dice Arnold aprecias las dimensiones morales y estéticas de lo que se está haciendo. Estamos por lo tanto hablando de contenidos intínsecamente valiosos a los cuales deberíamos dar mucha importancia.

“El placer de la victoria y la capacidad de fabricar con cada triunfo y cada derrota un recuerdo y una enseñanza, es una de las virtudes del deporte. El deporte también me mantiene vivo, es otra de las cosas que no me puedo dar el lujo de perder, (....). Yo he sentido el calor en las manos mientras perdemos, he sentido un fuego intenso en mi piel cuando ganamos. Un individuo como parte de un todo, unido al mundo por la pasión, por un compromiso común a todos los intereses, la victoria.”

En este texto, se narra lo que para alguien puede llegar a ser el deporte. En mi opinión, vivirlo como algo que te motiva cada día a seguir adelante,  que te transmite felicidad cuando lo practicas, que te produce una satisfacción placentera, o que simplemente te distrae, es algo magnifico. Así pues, el deporte se relaciona con fines y valores extrínsecos con los que el movimiento está indirectamente asociado, pues mejora la salud, la socialización, o la ocupación del tiempo libre, tal y como dice la teoría de “La educación a través del movimiento”. Por tanto, en este caso, estaríamos hablando de una parte educativa del movimiento. 

“La educación ‘acerca del’ movimiento puede considerarse como una forma racional de indagación, interesada por responder a preguntas como las siguientes: ¿cómo está organizado el cuerpo para sostener y controlar el movimiento? ¿qué efecto tiene el movimiento en el organismo vivo? (…) ¿qué puesto ocupa el movimiento en el estudio cultural del hombre?” (Arnold, 1991: 131-132)


Amb aquest fragment podem dir que el moviment és educatiu si l’enfoquem de la manera adequada. En aquest cas, el text ens diu que el moviment pot considerar-se com una forma racional de indagació interesada en respondre algunes preguntes. Podem deduir així, que si el moviment fa plantejar-nos algunes preguntes es perquè necesitem saber, i si necesitem saber és perquè volem aprendre, i si volem aprendre es perquè també volem educar i per tant voldrem ferlo de la millor manera possible. És a dir, de manera intencionada i sempre amb una justificació de perquè realitzem una activitat o una pràctica. Tota justificació i intencionalitat sobre allò que volem fer, transmetra valors desitjables i per tant podem estar parlant de que el moviment si que és educatiu.

El valor educativo de la Educación Física


Al leer el artículo sobre el valor educativo de los contenidos de la educación física me he dado cuenta de lo importante que es la justificación i la intencionalidad con que hacemos cada actividad, juego o práctica deportiva para poder educar i transmitir valores.

A la hora de educar hemos de tener en cuenta, que la justificación es el punto dónde vemos un antes y un después, es decir si tú en una clase de niños realizas un partido de fútbol, antes de hacerlo deberás preguntarte que proporciona ese partido a los alumnos i una vez lo sepas, podrás justificar lo que están aprendiendo i estás intentando transmitir para educar-los, pero si por el contrario les pones a jugar un partido de fútbol sólo porque les apetezca i sin ninguna intencionalidad, solo estarán aprendiendo de sus vivencias y no podríamos hablar de ninguna educación ya que no hay ninguna intencionalidad ni justificación para realizar ese partido.

Desde el inicio, la educación física ha sido reflejada por las actividades deportivas, los juegos, la danza, etc i para el colectivo de esta disciplina los valores que transmitían era enfocados a la salud, la recreación o la adquisición del carácter.  Este enfoque de la educación física hizo a muchos profesionales cambiar de opinión i pensar que la educación física no era solo física sino que sus contenidos tenían intrínsecamente valores educativos. Esto no sucedió hasta 1960, cuando Peter Arnold propuso una nueva estructura conceptual para la educación  física basada en el valor intrínseco del conocimiento teórico y práctico que lo conceptualizó en tres dimensiones interrelacionadas:


La educación sobre el movimiento: Al tratarse de conocimiento teórico sobre la educación física, proveniente de diferentes disciplinas (Kinesiologia, fisiología del ejercicio, etc), el autor le asigna un valor intrínseco vinculado, por tanto, a una función educativa.
La educación a través del movimiento: En este caso el movimiento tiene unos valores extrínsecos asociados a la salud, la éstetica.
La educación en movimiento: Por último, la tercera dimensión está relacionada con los valores intrínsecos o inherentes a los contenidos prácticos de la educación física. Es decir, se considera valioso por la propia experiencia de cada uno i de cómo se autorealiza la persona en los diversos contextos. Se trata del conocimiento práctico que sólo puede conseguirse con la participación activa en movimiento.

En estas tres dimensiones Arnold usa la palabra movimiento como sinónimo de educación física y lo hace por el hecho de que no se vea reflejado que la educación física es solamente física sino también intelectual i moral.

Anteriormente habíamos hablado de que los contenidos de educación física pueden ser educativos o no educativos, pero lo que tenemos claro es que sin una justificación de esos contenidos nunca podremos transmitir esos valores educativos. Por otro lado, también debemos de pensar en las relaciones interpersonales del contexto social de cada práctica, porque estás  relaciones siempre existen en las actividades deportivas i pueden afectar de una manera u otra a los diferentes participantes i, por lo tanto puede suponer para unos la tranmisión de valores educativos pero para otros no. Por eso, y como dice Arnold, para que una actividad o contenido sea intrínsecamente valioso debe promover el conocimiento y además debe realizarse en condiciones moralmente aceptables.

Por último, debemos de decir que los contenidos de educación física serán valiosos o no valiosos, dependiendo de nuestra intencionalidad i justificación de porque hemos escogido realizar dichas prácticas o actividades, aunque por ejemplo un juego no siempre tiene valores educativos ya que éste puede ser excluyente, sexista, explotador y nada placentero. Dependiendo de cómo lo enfoquemos podremos conseguir que se transmitan esos valores educativos.

dimarts, 7 d’abril de 2015

Zoquetes en l'educació

Uns dies enrere en classe, després de haver fet la lectura i les reflexions sobre el llibre Mal de escuela, el professor ens va proposar que contestarem a dues preguntes: A qui serveix l'educació? Què és un ''zoquete'' en l'educació física?


En la meua opinió, l'educació serveix per a totes les persones, tots hem de tenir un mínim d'educació cap a la resta i millorar així la societat actual. Hi ha persones que eixa educació no l'han rebut mai i per això, en els cenres escolar els professor es deurien centrar un poquet més en aquestes, ja que possiblement com en sa casa no els poden o no volen ensenyar-los, haurán de ser els professor els que ho fagen per a que aquestos s'intengren en la societat i puguen ser ''salvats''. El que pasa actualment en molts centres escolars és que els professors sols es centren en les ments brillants, en aquells xiquets que ja venen educats de casa (encara que sempre no es així, ja que hi ha xiquets molts llestos que no tenen res d'educació) i deixen de costat aquella gent que no te tant de intereses en les clases o simplement que veu que pasa del tema. Ahi es quan els docents deurien actuar i fer que aquestos pegaren un canvi radical en la seua vida, així es com de veritat es guanyarien el sou.


Per una altra banda, el ''zoquete'' es aquella persona torpe e ignorant, però aquesta persona, al igual que a la resta, les podem fer canviar i fer que deixen de ser tan ''zoquetes'' com eren. Per a aconseguir-lo sols fa falta paciència i atenció sobre aquests. En una clase d'educació física hi hauran molts xiquets que no tindrán ni idea de fer res i altres que podrán fer-lo casi tot. El que hem de fer es centrarnos en aquells ''zoquetes'' perquè estiguen a l'altura de la resta de la classe però també sense descuidar en excés a la resta de la clase.
Hi haurán altres que simplement no serán ni torpes ni ignorants, simplement pasaran del tema que es tracta a classe. Que hem de fer deixar-los que pasen? No, el que hem de fer, com ja he dit abans es posar-los més atenció.


divendres, 3 d’abril de 2015

Mal de escuela

Mal de escuela aborda la qüestió de l'escola i l'educació des del punt de vista dels mals alumnes, el que ell mateix anomena zoquete, un alumne que fracassa a l'escola, que treu males qualificacions, que no aconsegueix comprender res. La seua experiència com professor, l'ajuda a comprendre a l'alumne, a veure el punt de vista de qui està a l'altre costat.

L'autor ens parla en el seu llibre de com els professors, en molts casos, es renten les mans relegant la culpa als antics professors que aquest alumne va tenir en anteriors cursos, dient que l'alumne "li falta base", però segons Pennac, el fracàs és el del professor que prefereix pensar que aquest nen no serveix per estudiar i deixar-lo de costat. Amb aquest tipus d'estudiants, que per l'única raó que sempre han tret males notes es perquè els professors no fan res per canviar-lo, els deixen de costat, els aparten de les activitats de la resta de la classe, Pennac ens sugereix que els professors els haurien de tenir molt en compte, dedicant-li la mateixa o fins i tot més atenció que als que tenen bon rendiment. Com a conseqüència de les actituds dels que haurien d'ajudar (pares, professors, i per què no, el cercle d'amistats) la majoria de les vegades els zoquetes acaben abandonant, convençuts de que estudiar no és per a ells, moment en què els esforços que aquests alumnes haurien d'emprar en estudiar i intentar sortir de la zoquetería,van a enfocar-se en buscar excuses que els justifiquen davant els seus pares i professors per no haver fet els deures o per els suspensos que trauen.

A manera de proposta-solució, podem veure en el llibre una sèrie de recursos per atendre l'alumne zoquete, a qui fracassa, al qual no comprèn, obrint un estret vincle entre el professor i l'alumne i realitzant per així dir-ho, tasques especials  amb aquest alumne, de manera que pugui treure a la llum les seves idees i pensaments d'una manera diferent. D'acord amb Pennac, és el professor el que ha de tractar d'esbrinar quina és la metodologia apropiada per a cada un.

Però no tot està en mans del professor, també els pares juguen un paper primordial en l'educació dels seus fills. Els pares del mal alumne rares vegades saben afrontar el problema; la manca de temps o la desil·lusió els porten a mirar a una altre costat, fent veure que tot està bé, ja que com hem dit anteriorment, estem en una societat canviant. Avui dia, en famílies en què tots dos cònjuges tenen una feina, l'educació dels fills ha de ser una tasca compartida i de vegades s'ha de buscar el suport d'un tercer. El fet que les portes de molts oficis i professions s'hagin obert per a la dona ha obligat a canviar de manera considerable el seu rol dins de la família. La dona que treballa busca fer compatible la seva vida familiar amb la seva vida de treball, per això recorren a qui els pugui ajudar amb la cura dels fills quan la seva ocupació les obliga a sortir de casa.

En aquest sentit, Pennac no deixa d'assenyalar la part de culpa que pot tenir en el fracàs escolar la pèrdua de valors que estem vivint en la nostra societat, que ha convertit els adolescents en consumidors. Des del meu punt de vista, crec que estem davant la generació del mòbil, per als adolescents sembla fàcil tenir mòbil ja que són els seus pares els que paguen les recàrregues de saldo o les factures, estan tot el dia enviant missatges amb els amics, tot i que ara sembla que amb l'ús de les xarxes socials ha disminuït l'ús del sms per comunicar-se. Una cosa semblant passa amb internet, la diferència és que els adults utilitzen internet per buscar informació mentre que els adolescents ho solen fer servir com una eina per comunicar-se i socialitzar. No és un tema fàcil. Molts pares no saben què fer i deleguen en altres mans, sense pensar en les conseqüències a curt i llarg termini. Cal procurar que el poc temps que passen amb els seus fills no sigui només d'oci i consum, sinó també de formació, d'humanització i en definitiva, d'educació. Sabem que la societat d'avui en dia està canviant, i crec que això cal tenir-ho molt present, potser tradicionalment era la família l'encarregada d'aquesta educació, però avui en dia, crec que l'escola juga un paper molt important ja que els nens moltes vegades passen més temps a l'escola que en els seus pares.
D'altra banda, hem de tenir en compte que no sempre són els mals alumnes aquelles persones que no tenen res, cada persona té un pensament diferent, el problema és que moltes vegades, aquest coneixement no és aprofitat de la manera més idònia, que no perquè el nen vingui d'una família exemplar amb pares amb una llicenciatura i germans bons estudiants, significaque va a arribar a ser un excel·lent alumne.

Per un altre costat, avui en dia, sembla que els pares només concedeixen importància al desenvolupament intel·lectual dels seus fills, preocupant-se exclusivament per les notes aconseguides, i crec que això és un error, ja que la formació dels fills, ha d'incloure totes les dimensions. Als fills se'ls ha d'ajudar en la formació d'uns hàbits sòlids i ben arrelats, que els ajudin a ser persones de criteri, que puguen prendre les seves pròpies decisions, evitant que altres les prenguin per ells.  Estic molt d'acord en que tots, la societat en general, ha d'ajudar els joves, ja que els joves d'avui, seran els homes i les dones del demà. L'objectiu, per tant, és educar estudiants perquè siguin moralment responsables i ciutadans auto-disciplinats.

Per contra i afortunadament, hi ha professors i famílies que s'impliquen, que tracten de convèncer-los que no són uns fracassats, que estudiar i aprendre si va amb ells i els demostren que els espera un futur airós.

Com a conclusió, podem dir que aquest llibre és una profunda reflexió sobre dos aspectes importants de la vida: aprendre i ensenyar. No serveix dir que els joves estan mal preparats o que el nivell és molt baix, cal saber utilitzar la metodologia adequada a cada alumne i intentar tirar endavant en els mes zoquetes de la classe, ensenyant-los a creure en si mateixos i desenvolupar les seves capacitats que , indubtablement, tots les tenen, perquè tan dolent és l'alumne zoquete com el professor que no és capaç de canviar aquesta situació.

Què és educar?

Hi ha moltes maneres de educar i ser educat. Com diu Vicent Ferrer la genètica ens predisposa a ser humans però sols mitjançant l’educació. Aquesta educació es adquirida també pel context social en el que viu cada persona ja que no serà el mateix l’educació que reben als països menys desenvolupats que als desenvolupats, això sí, per als primers pot ser que no els faja falta tota l’educació que nosaltres rebem ja que per a ells, els seus costums i la manera en la que els eduquen els seus pares, es lo que intenten seguir i aconseguir perquè per a ells és la única educació que coneixen.



En l’antiguitat a les persones que se consideraven més sabies i més ben educades els col·locaven en la bata o la túnica medallons i això significava que quan més medallons tenien més savis i educats eren. En l’actualitat a les persones sabies se’ls entrega premis pels seus fets, pel que han demostrat o descobert però, això significa que aquestes persones estiguen millor educades que la resta? En el temps les persones han anat educant-se de diferents maneres adapant-se al context sociocultural en el que es viu. En l’actualitat les escoles formen i eduquen a les persones cap allò que volen fer en un futur. Per una altra part, la familia, els amics o una persona desconeguda poden educar i fer-te aprendre un sèrie de coses que posiblement no es puguen aprendre en l’escola. Hi han persones que son les encarregades de educar en l’escola i aquestes son les que s’han especialitzat per a impartir una sèrie de coneixements bàsics que necesita cada persona. Amb açò, no estic dient que aquets estiguen millor educats ja que poden tenir carències educatives per part dels familiars i amics.

A més, per una altra banda, podem dir que les persones més velles estan més capacitades per a educar ja que han tingut més vivències i més recorregut en la vida, però no podem dir que les persones joves no poden educar a la gent més major, ja que aquestes poden aprendre conceptes i matèries que els majors no havien sentit parlar.

Per últim, no podem dir que tot el món educa correctament i que tot el que aprenem està bé, però i com podem saber si està bé o està mal? Doncs, haurem de educar-nos nosaltres mateixos per a tindre una opinió crítica del que creem nosaltres que està bé i que està mal.